Durant molt de temps hem entès el cos humà com una màquina d’alta enginyeria: cada òrgan o sistema treballa minuciosament de manera independent per exercir una funció altament específica.
En base a aquesta idea, quan el cos emmalalteix la idea és substituir o reparar la peça que falla. Així, per exemple, després d’un infart de miocardi en què no arriba prou sang a una part del cor perquè una artèria s’ha obstruït, la solució és posar una mena de moll dins de l’artèria que permeti que aquesta s’obri i pugui circular la sang.
Per contra, la medicina integrativa no entén el cos com un conjunt de sistemes independents, sinó que tots els sistemes del nostre cos es relacionen íntimament formant una xarxa on la comunicació és contínua.
Això permet explicar perquè un problema al sistema metabòlic com la hipertensió, pot partir de la disfunció del nostre sistema nerviós i un context emocional advers.
A més, la medicina integrativa intenta anar més enllà i es pregunta què ha alterat la funció de l’organisme perquè aquest acabi emmalaltint. El control dels factors que ens condueixen a la malaltia és el que permetrà la millora a curt termini, però, també, a llarg termini.
Això és clau en el context en què vivim, ja que la major part dels factors que ens emmalalteixen no tenen res a veure amb els nostres gens sinó amb la forma en què vivim. Així, alteracions metabòliques com l’obesitat poden estar darrere d’alteracions a la nostra microbiota intestinal per menjar moltes vegades al dia menjar ultraprocessat, els disruptors endocrins que trobem als plàstics o no dormir de forma adequada.
La peça que faltava: el procés de curació
Però bloquejar la disfunció que porta la malaltia bé amb fàrmacs o eines mecàniques o fins i tot bloquejant els factors de risc, resulta insuficient.
Durant molt de temps, tant la medicina convencional com la integrativa hem confiat en la capacitat de l’organisme per guarir-se. El cos després d’un procés patològic ha de ser capaç de reorganitzar-se i transformar-se per assolir la completa salut.
El procés de curació no passa “perquè sí”. Perquè es doni a terme s’han d’ activar diferents programes cel·lulars d’una manera molt precisa i seqüencial que són a càrrec d’una peça fonamental de les nostres cèl·lules: el mitocondri.
Sempre hem pensat que el mitocondri tenia una funció purament energètica, permetent extreure l’energia dels nutrients per donar-la a les nostres cèl·lules, però avui dia sabem que també actuen com a sensors altament sensibles al mal i coordinen el procés de curació.
Davant de qualsevol tipus d’amenaça (infecció, tòxics, trauma, estrès psicològic intens…) els mitocondris produeixen immediatament canvis en la seva morfologia, funció i la manera de comunicar-se amb altres teixits, amb l’objectiu d’acabar com més aviat millor amb allò que ens està posant en perill.
Així, en una primera fase, augmenten els radicals lliures a la cèl·lula (que són literalment bombes que destrueixen l’enemic), s’estimulen els nostres exèrcits immunitaris i es produeix una desconnexió en la comunicació entre els teixits danyats i els teixits sans, amb la missió que no s’estengui el pànic i s’estengui el senyal perillós per tot el món.
Si el dany es conté i els senyals de perill disminueixen, la cèl·lula progressarà cap a la fase 2 en què es reemplacen les cèl·lules que s’han vist danyades i finalment a la fase 3 on les noves cèl·lules s’especialitzen per exercir les seves funcions específiques segons el teixit en què es trobin.
Per què no ens curem?
Avui dia sabem que el que hi ha darrere de la cronificació dels processos patològics és la incapacitat del cos per curar-se.
Perquè el procés de curació es completi el mitocondri necessita dos requisits fonamentals: tenir prou energia i substrats específics que li permeti avançar en cada fase i rebre de l’entorn que el senyal de perill ha cessat.
Malauradament, vivim en entorns on el nostre organisme no rep ni la informació, ni l’energia, ni els substrats necessaris.
El nostre cos rep constantment senyals de perill de l’exterior (contaminació, tòxics, estrès, aliments ultraprocessats, son no reparador…) i això fa que sempre hagi d’estar activat en mode de lluita gastant frenèticament recursos energètics i substrats.
Conseqüentment la cèl·lula es pot quedar encallada en alguna de les fases de forma permanent impedint que es completi la curació, però a més donant lloc a diferents disfuncions o malalties.
Així, el boicot de la fase 1 es relaciona amb patologies inflamatòries com les al·lèrgies i les infeccions recurrents, de la fase 2 amb patologies metabòliques com hipercolesterolèmia, obesitat, malalties autoimmunitàries i càncer, i el de la fase 3 amb patologies del sistema nerviós central com la fibromiàlgia i el C.
Des d’aquest nou punt de vista resulta imprescindible recolzar activament el procés de curació enfocant-nos als nostres mitocondris : que rebin l’energia i substrats que necessiten i sobretot que rebin la informació que no estem en perill.
Determinada complementació alimentària i eines terapèutiques ens poden ajudar a activar les fases bloquejades (magnesi, vitamina B6 i B3, taurina, L-glutamina, fosfatidilcolina, β-hidroxibutirat, llum infraroja…) però en realitat, la clau per tenir uns mitocondris funcionals és a través de la amb l’aparició dels primers éssers humans.
És a través d’aquesta forma de vida ancestral on els nostres gens funcionen correctament i els nostres mitocondris se senten en un lloc segur: exposició al fred i la calor de manera intermitent (abans no hi havia calefacció ni aire condicionat); menjar real i no ultraprocessat (no hi havia refrescos, pizzes, pa, productes precuinats…); restriccions calòriques (abans no fèiem 5 àpats al dia i picàvem entre hores); regulació circadiana (menjàvem i treballàvem quan hi havia sol i quan es feia fosc descansàvem); evitar el sedentarisme (necessitàvem moure’ns per poder sobreviure ia més l’exercici físic ens permetia que es creessin nous mitocòndries) i finalment és imprescindible la reducció de l’estrès mitjançant l’activació del nostre nervi vague, aquest nervi que permet la relaxació del cos (respiracions conscients, mindfullness, tècniques de relaxació…)
En resum
Si les malalties cròniques són processos de curació incomplets, no n’hi ha prou d’eliminar els factors que ens fan malbé.
Necessitem reactivar la capacitat del cos per avançar cap a la salut, restaurar la funció mitocondrial i reconstruir un entorn que transmeti seguretat biològica.
Perquè guarir-se no és només deixar d’estar malalt.
Durant molt de temps hem entès el cos humà com una màquina d’alta enginyeria: cada òrgan o sistema treballa minuciosament de manera independent per exercir una funció altament específica.
En base a aquesta idea, quan el cos emmalalteix la idea és substituir o reparar la peça que falla. Així, per exemple, després d’un infart de miocardi en què no arriba prou sang a una part del cor perquè una artèria s’ha obstruït, la solució és posar una mena de moll dins de l’artèria que permeti que aquesta s’obri i pugui circular la sang.
Per contra, la medicina integrativa no entén el cos com un conjunt de sistemes independents, sinó que tots els sistemes del nostre cos es relacionen íntimament formant una xarxa on la comunicació és contínua.
Això permet explicar perquè un problema al sistema metabòlic com la hipertensió, pot partir de la disfunció del nostre sistema nerviós i un context emocional advers.
A més, la medicina integrativa intenta anar més enllà i es pregunta què ha alterat la funció de l’organisme perquè aquest acabi emmalaltint. El control dels factors que ens condueixen a la malaltia és el que permetrà la millora a curt termini, però, també, a llarg termini.
Això és clau en el context en què vivim, ja que la major part dels factors que ens emmalalteixen no tenen res a veure amb els nostres gens sinó amb la forma en què vivim. Així, alteracions metabòliques com l’obesitat poden estar darrere d’alteracions a la nostra microbiota intestinal per menjar moltes vegades al dia menjar ultraprocessat, els disruptors endocrins que trobem als plàstics o no dormir de forma adequada.
La peça que faltava: el procés de curació
Però bloquejar la disfunció que porta la malaltia bé amb fàrmacs o eines mecàniques o fins i tot bloquejant els factors de risc, resulta insuficient.
Durant molt de temps, tant la medicina convencional com la integrativa hem confiat en la capacitat de l’organisme per guarir-se. El cos després d’un procés patològic ha de ser capaç de reorganitzar-se i transformar-se per assolir la completa salut.
El procés de curació no passa “perquè sí”. Perquè es doni a terme s’han d’ activar diferents programes cel·lulars d’una manera molt precisa i seqüencial que són a càrrec d’una peça fonamental de les nostres cèl·lules: el mitocondri.
Sempre hem pensat que el mitocondri tenia una funció purament energètica, permetent extreure l’energia dels nutrients per donar-la a les nostres cèl·lules, però avui dia sabem que també actuen com a sensors altament sensibles al mal i coordinen el procés de curació.
Davant de qualsevol tipus d’amenaça (infecció, tòxics, trauma, estrès psicològic intens…) els mitocondris produeixen immediatament canvis en la seva morfologia, funció i la manera de comunicar-se amb altres teixits, amb l’objectiu d’acabar com més aviat millor amb allò que ens està posant en perill.
Així, en una primera fase, augmenten els radicals lliures a la cèl·lula (que són literalment bombes que destrueixen l’enemic), s’estimulen els nostres exèrcits immunitaris i es produeix una desconnexió en la comunicació entre els teixits danyats i els teixits sans, amb la missió que no s’estengui el pànic i s’estengui el senyal perillós per tot el món.
Si el dany es conté i els senyals de perill disminueixen, la cèl·lula progressarà cap a la fase 2 en què es reemplacen les cèl·lules que s’han vist danyades i finalment a la fase 3 on les noves cèl·lules s’especialitzen per exercir les seves funcions específiques segons el teixit en què es trobin.
Per què no ens curem?
Avui dia sabem que el que hi ha darrere de la cronificació dels processos patològics és la incapacitat del cos per curar-se.
Perquè el procés de curació es completi el mitocondri necessita dos requisits fonamentals: tenir prou energia i substrats específics que li permeti avançar en cada fase i rebre de l’entorn que el senyal de perill ha cessat.
Malauradament, vivim en entorns on el nostre organisme no rep ni la informació, ni l’energia, ni els substrats necessaris.
El nostre cos rep constantment senyals de perill de l’exterior (contaminació, tòxics, estrès, aliments ultraprocessats, son no reparador…) i això fa que sempre hagi d’estar activat en mode de lluita gastant frenèticament recursos energètics i substrats.
Conseqüentment la cèl·lula es pot quedar encallada en alguna de les fases de forma permanent impedint que es completi la curació, però a més donant lloc a diferents disfuncions o malalties.
Així, el boicot de la fase 1 es relaciona amb patologies inflamatòries com les al·lèrgies i les infeccions recurrents, de la fase 2 amb patologies metabòliques com hipercolesterolèmia, obesitat, malalties autoimmunitàries i càncer, i el de la fase 3 amb patologies del sistema nerviós central com la fibromiàlgia i el C.
Des d’aquest nou punt de vista resulta imprescindible recolzar activament el procés de curació enfocant-nos als nostres mitocondris : que rebin l’energia i substrats que necessiten i sobretot que rebin la informació que no estem en perill.
Determinada complementació alimentària i eines terapèutiques ens poden ajudar a activar les fases bloquejades (magnesi, vitamina B6 i B3, taurina, L-glutamina, fosfatidilcolina, β-hidroxibutirat, llum infraroja…) però en realitat, la clau per tenir uns mitocondris funcionals és a través de la amb l’aparició dels primers éssers humans.
És a través d’aquesta forma de vida ancestral on els nostres gens funcionen correctament i els nostres mitocondris se senten en un lloc segur: exposició al fred i la calor de manera intermitent (abans no hi havia calefacció ni aire condicionat); menjar real i no ultraprocessat (no hi havia refrescos, pizzes, pa, productes precuinats…); restriccions calòriques (abans no fèiem 5 àpats al dia i picàvem entre hores); regulació circadiana (menjàvem i treballàvem quan hi havia sol i quan es feia fosc descansàvem); evitar el sedentarisme (necessitàvem moure’ns per poder sobreviure ia més l’exercici físic ens permetia que es creessin nous mitocòndries) i finalment és imprescindible la reducció de l’estrès mitjançant l’activació del nostre nervi vague, aquest nervi que permet la relaxació del cos (respiracions conscients, mindfullness, tècniques de relaxació…)
En resum
Si les malalties cròniques són processos de curació incomplets, no n’hi ha prou d’eliminar els factors que ens fan malbé.
Necessitem reactivar la capacitat del cos per avançar cap a la salut, restaurar la funció mitocondrial i reconstruir un entorn que transmeti seguretat biològica.
Perquè guarir-se no és només deixar d’estar malalt.
Curar-se és tornar a funcionar.
Vols assessorament professional?
Consulta la teva farmàcia Algēmica de confiança.