DAVANT TOT HEM DE SABER DEFINIR LA PARAULA «ESTRÉS»
Estrès és una paraula descrita pel Dr. Selye referent a la resposta del cos davant d’un estímul.
Això indica la interrelació que té l’organisme amb el medi extern i el medi intern, ja que l’estímul pot venir de l’entorn social o mediambiental però també pot venir del propi sistema metabòlic, estructural o emocional. Aquests estímuls són anomenats Agents estressors.
De fet, l’estrès és una resposta fisiològica adaptativa que genera el nostre organisme per tal de preservar l’existència. Per tant veurem que hi ha diferents tipus d’estrès i que no sempre són perjudicials.
Parlarem de ESTRÈS , quan la resposta biològica del nostre organisme davant d’agents estressors és coherent i proporcionada. L’espai de resposta ha de ser adequat per salvar la situació i tornar llavors a l’estat d’equilibri.
L’Estrès és indispensable per a l’evolució de l’espècie, la supervivència i l’adaptació a l’entorn.
Parlarem de DISTRES , quan els estressors són excessius o massa duradors en el temps. En aquesta situació, l’organisme està en estat d’alerta constant i, en no poder tornar a un punt d’equilibri, s’acaba descompensant, s’esgota. Aquest esgotament es deu a l’esgotament de les glàndules suprarenals i comportarà problemes immunitaris, acidificació, fatiga, alteracions metabòliques, alteracions al teixit conjuntiu, etc.
FASES EN UNA SITUACIÓ D’ESTRES
Davant d’un estrès podem definir (Selye) tres fases diferenciades entre si:
1. Fase d’alarma (lluita o fugida). Davant d’un agent estressor, el primer que fa el cos és una reacció ràpida d’activació causada pel Sistema nerviós simpàtic emergent de l’hipotàlem, que estimula la medul·la suprarenal i genera immediatament Adrenalina i Noradrenalina (Activació del sistema Simpàtic (hipotàlem) – Adrenal: HA).
Aquesta resposta és bàsica per a la supervivència, ja que és la que ens activa i ens fa moure instintivament i ràpidament davant d’una situació de perill sobtat.
La majoria de cèl·lules de l’organisme tenen capacitat de resposta davant l’estímul de l’adrenalina i la noradrenalina. Per tant, quan aquestes dues substàncies són alliberades al torrent sanguini des de les suprarenals, actuen immediatament a tot el cos generant:
Augmenta la contracció cardíaca i el ritme del cor (això aporta més sang – oxigen i glucosa – els músculs perquè es puguin contreure).
Augmenta el nivell de glucosa (provinent del fetge) i àcids grassos (provinents del teixit gras) a la sang per disposar d’energia immediata.
Disminueix la sang de la pell i els òrgans interns (sistema digestiu, genitourinari…) i es dirigeix cap a òrgans vitals de supervivència com el cor, el cervell, els pulmons i els músculs.
Es para la digestió.
Les àrees d‟estats d‟alerta cerebrals estan aguditzades al màxim (estimulació neurològica amigdalar absoluta).
Augmenta la sudoració perquè no tinguem un cop de calor i poguem eliminar tòxics generats per l’estrès.
2.- Fase de resistència (adaptació).
Si el problema no ha estat resolt i l’estressor encara és present després d’una primera fase ràpida, el nostre cos no pot aguantar l’estat de màxima alerta massa temps, per la qual cosa ha de generar una altra resposta per no esgotar-se.
Aquesta resposta permet generar una resistència adaptativa sostinguda en el temps (Activació de l’eix HPA: Hipotàlem-Pituitària-Adrenal). En aquest punt, el cervell (hipotàlem) reconeix l’estressor i allibera un pèptid anomenat CRF (factor alliberador de corticotropina) que estimula la glàndula Pituitària (hipòfisi) i aquesta, alhora, segrega una hormona
anomenada ACTH (Hormona adrenocorticotropa o corticotropina) la que va cap a la sang i d’aquí a l’escorça de les glàndules suprarenals on les estimula perquè aquestes segreguin Glucocorticoides (el més important de tots: el CORTISOL) i Mineralocorticoides (ALDOSTERONA).
El Cortisol permet que el cos no s’esgoti davant de l’agent estressor i la persona pot resistir els efectes de l’estrès. És una hormona adaptativa i alhora inhibitòria de la CFR i ACTH.
El cortisol fa que augmenti la concentració de glucosa en sang (a partir del glucogen – reserves de sucre- hepàtic). Quan aquest glicogen s’ha esgotat, aleshores extreu energia dels àcids grassos dels adipòcits -teixit gras- i també dels aminoàcids de les fibres musculars.
L’objectiu és obtenir energia de manera prolongada perquè el cos continuï en alerta i acció.
D’altra banda, l’aldosterona reté sodi i elimina potassi, cosa que fa augmentar la pressió arterial i així la velocitat del reg sanguini.
Aquesta etapa de resistència és generalment positiva, ja que ens permet gestionar situacions d’alta estimulació o tensió de manera correcta.
Però, si dura molt en el temps, crea un distrès i lluny d’estar en estat d’eufòria i alerta, el cos es comença a esgotar i notem diferents manifestacions:
Cefalea, contractures, dolor, dispnea, fatiga, febrícula, desordres estomacals, insomni, sequedat a la boca, tics, ansietat, angoixa, baixada de defenses, irritabilitat, dificultat per resoldre lesions, inflamació crònica, etc.
3.- Fase d’esgotament (burn out).
Quan l’estrès és molt alt i massa continuat, el nostre cos esgota totalment les reserves energètiques i no és capaç de gestionar amb eficàcia la fase de resistència.
Arriba un punt en què no som capaços de sintetitzar més hormones suprarenals, ja no ens podem enfrontar a l’agent estressor i aquest guanya la partida. Hem entrat en esgotament i no podem restablir l’equilibri intern de cap manera.
La fase d’esgotament és la fase del col·lapse orgànic: gots sanguinis, sistema immunitari, glàndules suprarenals, cor, cervell, pell, òrgans metabòlics.
En aquest punt, la persona està malalta: depressió, fatiga crònica, fibromiàlgia, infecció, càncer, ictus, infart, asma, migranya crònica, còlon irritable, al·lèrgies, envelliment físic ràpid, etc.
COM AFECTA L’ESTRÈS?
Un ESTRÈS de qualitat ens permetrà estar alerta, actius, motivats, efectius i tenir una vida plena i dinámica. Convé que els agents estressors no ens sobrepassin i que alhora nosaltres els puguem saber gestionar de forma correcta per tal que no ens agotin.
Hi ha agents estressors que de vegades és difícil d’evitar com pot ser la contaminació ambiental, problemes de la vida diària (treball, amics, família…), accidents, substàncies tòxiques, genètica, clima, infeccions…
En aquests casos els haurem de combatre amb diferents estratègies.
Ara bé, hi ha quatre factors absolutament imprescindibles per gestionar bé l’estrès i en els quals sí que hi podem fer molt:
– BONA ALIMENTACIÓ i NUTRICIÓ
– BONA QUALITAT DEL SÓN
– BONA HIDRATACIÓ
– EXERCICI ADEQUAT A LA PERSONA
Si no tenim aquests factors ben sustentats, l’estrès sempre acabarà sent un distrès i el CORTISOL acabarà afectant diferents nivells (eixos) que estan absolutament interrelacionats entre si:
ENVELLIMENT DE LA PELL ( arrugues, tacs, flaccidesa, bosses, ulleres, línies d’expressió, to apagat…).
ENVELLIMENT DEL CABELL ( al·lopècia, fragilitat capil·lar, dermatitis seborreica…).
ESTRATÈGIES EN SALUT REGENERATIVA PER COMBATRE L’ESTRÈS
Les tècniques de salut regenerativa tenen a veure amb l’acció simultània sobre els TRES EIXOS alhora.
No es pot equilibrar el cos tenint en compte tan sols una branca fisiològica; al contrari, cal que l’estructura i el metabolisme estiguin en equilibri perquè el sistema mental/emocional i el teixit dèrmic no es descompensin. Però també cal que el sistema emocional estigui equilibrat per evitar un envelliment en laspecte físic i una sicosomatització patològica.
Per tant, caldrà observar i conèixer bé la persona perquè tots els aspectes estiguin en harmonia i així assolir el més al grau de salut i benestar.
Quins ajuts ofereixen les teràpies regeneratives?
Com hem dit anteriorment, la NUTRICIÓ és una part fonamental de la salut i la gestió de l’estrès.
Una dieta rica en aliments naturals no processats i, en la mesura que sigui possible, ecològics ens aportaran la màxima qualitat nutricional. També cal remarcar que cal eliminar els antinutrients com els greixos trans, els sucres refinats, els articles industrials i processats, l’alcohol i l’excés de sal.
Ara bé, no sempre una bona alimentació comportarà una bona nutrició, ja que avui dia, molts aliments estan mancats de nutrients. La nostra societat està sobrealimentada i paradoxalment està desnodrida.
Aquesta manca de nutrients essencials (a causa de recol·leccions fora de temporada, alimentació animal de mala qualitat, estabulitzacions, piscifactories, herbicides…) genera una gran descompensació nutricional causant d’una gran part de les patologies modernes, juntament amb la mala gestió de l’estrès.
Però alhora, la mala nutrició genera estrès, ella mateixa és un veritable agent estressor.
Aquesta alimentació mancada de nutrients i l’estrès cronificat i mal gestionat de la vida contemporània fa que hi hagi una necessitat d’aportacions nutricionals complementàries per a:
Evitar l’esgotament adrenal.
Ajudar el cos a tolerar millor l’estrès.
Assegurar els nutrients per a les funcions metabòliques i enzimàtiques.
Restaurar els nutrients esgotats per sobreús.
Suplementar les mancances pel bon funcionament endocrí i neurològic.
Reforçar el sistema immunitari.
Reduir la inflamació de baix grau.
En teràpia regenerativa, per equilibrar un eix cal assegurar l’equilibri dels altres dos sempre.
IMPORTÀNCIA D’ALGUNS SUPLEMENTS NUTRICIONALS o fitoterapèutics A LA GESTIÓ DE L’ESTRÈS
MELISSA OFFICINALIS L.
La melissa, anomenada també citronella, tarongina o aranja, és una planta de la família de les lamiaceae natural del centre i del sud d’Europa.
Els seus components principals són:
Olis essencials (0,4%): timol, limonè, geranil i nerol.
Flavonoides: catequines, luteolina, tanins.
Polifenols
És un dels millors remeis naturals per a problemes de l’esfera nerviosa, com ara inquietud, ansietat i angoixa amb reflexos orgànics (espasmes, sobretot digestius).
Com a nota de curiositat, cal esmentar que la melissa era un component bàsic de l’aigua de melissa dels carmelites descalços, coneguda com a Aigua del Carme .
És molt efectiva en casos de:
Estrès
Insomni
Ansietat (picar entre hores, fumar, pensaments recurrents)
Angoixa orgànica (dolor d’estómac…)
Taquicàrdies o palpitacions
Espasmes musculars
Problemes digestius (dolentes digestions, mal d’estómac, còlon irritable, vòmits, gasos, dolor, regulació de la bilis…)
BISGLICINAT DE MAGNESI
El Bisglicinat de magnesi és una forma especial de magnesi, quelat amb dues molècules de glicina. És una de les formes més biodisponibles i absorbibles del magnesi, i també de les menys propenses a produir diarrees.
És lopció més segura a llarg termini.
La funció del magnesi té a veure amb una multitud altíssima de reaccions bioquímiques i enzimàtiques, ja que més de 300 enzims ho necessiten com a cofactor.
Forma un complex amb l’ATP i, d’aquesta manera, actua en els processos de glucòlisi, transport de membrana, transcripció genètica, funció muscular, funció cardíaca, pressió arterial, regulació antitrombòtica, etc.
Quan estem en dèficit, hi ha molts més riscos de mort sobtada (per infart cardíac), cosa que ja ens el posiciona com a indispensable en qualsevol activitat esportiva.
Un dèficit també està associat a un augment de l’estrès, de l’ansietat, de les contractures musculars, les rampes, l’insomni, hipertensió, neurosi, resistència a la insulina, astènia, hiperactivitat, síndrome de la fatiga crònica i fibromiàlgia.
Per tant, i sostingut per estudis científics, el bisglicinat de magnesi és útil:
En dolor, miàlgies, rampes, contractures, fins i tot a l’SFC i la fibromiàlgia
Estrès motor
Dificultat per dormir per contractura o tensió física
No es té constància de cap efecte advers.
PIRIDÒXAL 5- FOSFAT
Una de les funcions principals del pirodoxal 5-fosfat és l’acció antiage (els AGE són productes finals de la glicació, les molècules de sucre s’uneixen a qualsevol proteïna del cos i es produeixen els AGE, que són altament oxidatius, inflamen i produeixen dany cel·lular). El piridoxal 5-fosfat és el producte final de la vitamina B6 i el responsable de l’acció antiglicocilació. Gràcies a aquesta acció, li atribuïm un benefici a nivell cardiovascular, ja que evita el desenvolupament de l’aterosclerosi. Persones diabètiques amb un problema de metabolisme del sucre també se’n beneficien, ja que amb la seva ingesta es poden evitar molts problemes.
D’altra banda, la vitamina B6 intervé en la síntesi de neurotransmissors (dopamina i serotonina, gava, noradrenalina i melatonina).
Contribueix també que no augmentin els nivells d’homocisteïna a la sang i al metabolisme dels àcids nucleics.
Hi ha fàrmacs que disminueixen l’absorció: anticonceptius, furosemida i broncodilatadors.
GRIFFONIA SIMPLIFOLIA
La Griffonia simplifolia és una planta africana (fava negra africana) que conté unes llavors riques en 5-HTP, un aminoàcid anomenat 5-hidroxitriptòfan i que és el precursor del triptòfan, que alhora és un component indispensable per sintetitzar la serotonina i en última.
És molt important, perquè la Griffonia tingui acció activa, que la concentració de 5-HTP sigui superior al 90%.
La serotonina (5-hidroxitriptamina) és un neurotransmissor monoamina amb un paper molt important sobre la regulació del sistema nerviós central. Té moltes implicacions en aspectes com ara la regulació del son, els estats d’ànim, l’agressivitat, l’obsessió, la gana, la conducta sexual i la percepció del dolor.
També té accions fora de l’àmbit del SNC: plaquetes i enteròcits, on hi ha un gran cúmul de serotonina.
La serotonina sintetitzada a l’aparell digestiu té funcions locals in situ, ja que no és capaç de travessar la barrera hematoencefàlica. La serotonina present a l’esfera del SNC se sintetitza a les neurones a partir del 5HTP.
Quan ingerim 5-HTP s’observen uns nivells més elevats de serotonina cerebral.
S’ha descobert que el 5-HTP, a banda de sintetitzar la serotonina, també és capaç d’augmentar els nivells de melatonina, dopamina, norepinefrina i endorfines.
Així doncs, els usos terapèutics del 5HTP se centren en:
Prevenció de les migranyes i mals de cap crònics.
Disminució del malestar en fibromiàlgia: estat dànim, dolor, rigidesa matutina, ansietat, fatiga.
Millora la qualitat del son, ja que incrementa la fase REM.
Redueix l’ansietat i els atacs de pànic.
Ajuda a reduir l’apatia, la tristesa i el desànim.
Ajuda a regular la distímia ia sentir millor humor (efecte antidepressiu).
Ajuda a perdre pes (entre un 2-5% del seu pes vs. grup placebo 0%).
INC. PASSIFLORA
La Pasiflora incarnata o Flor de la passió, és una planta de l’hemisferi occidental, i es diu així per la connexió simbòlica entre el seu aspecte i la crucifixió de Crist.
Des del 1985, està aprovada oficialment a Alemanya com a tractament per a l’ansietat.
Les seves indicacions són:
Angoixa, ansietat
Estats nerviosos
Digestiva
Insomni
Quina és l‟evidència científica de la Pasiflora?
Ansietat
Un estudi a doble cec de 4 setmanes a 36 individus amb ansietat (específicament, el trastorn d’ansietat generalitzada) va comparar la passiflora amb el medicament estàndard oxazepam.
L’oxazepam va funcionar més de pressa, però al final de la quarta setmana de la prova els dos tractaments van demostrar ser igual d’efectius. A més, la Pasiflora va presentar un avantatge comparatiu pel que fa als efectes secundaris: l’ús de l’oxazepam va ser associat a problemes relacionats amb el treball (somnolència matinal, ment ennuvolada) i en canvi la pasiflora no.
OFFICINALISMEVALERIÀ
La Valeriana officinalis L. és una planta de la família de les valarianaceae. La droga es troba als òrgans subterranis (arrel i rizomes) que tenen una màxima concentració en sesquiterpens i iridoides, a més d’olis essencials, alcaloides, monoterpens, èsters terpènics, flavonoides, etc.
Accions farmacològiques :
Les accions farmacològiques de la valeriana es deuen, especialment, a la gran SINERGIA de principis actius que la componen, especialment els olis essencials, els alcaloides i els valepotriats.
Activitat relaxant i ansiolítica :
S’ha demostrat la seva activitat relaxant, sedant, ansiolítica, espasmolítica i miorrelaxant perquè els principis actius actuen sobre el receptor GABA A, potenciant la seva activitat gabaèrgica i, per tant, actuant pel mateix mecanisme d’acció que les benzodiazepines, sense efectes secundaris.
L’activitat hipnòtica també ha estat demostrada amb nombrosos assaigs clínics a doble cec, demostrant una utilitat clara per a l’insomni, però cal recalcar que l’efecte no és immediat sinó additiu i, per tant, cal esperar entre dues i quatre setmanes per arribar a un llindar d’efectivitat òptim.
GABA (Àcid Gamma Amino Butíric)
El GABA o àcid gamma-aminobutíric és un aminoàcid que actua com a neurotransmissor al cervell. El GABA se sintetitza al cervell a partir d’un altre aminoàcid, la descarboxilació del glutamat, i funciona com a neurotransmissor inhibitori, cosa que significa que bloqueja els impulsos nerviosos.
Els nivells baixos de GABA a l’organisme estan vinculats a l’insomni, pànic, depressió, estrès, esquizofrènia i altres alteracions neurològiques.
El mecanisme d’acció del GABA (és el mateix mecanisme que les benzodiazepines):
Els receptors del GABA són els més nombrosos del sistema nerviós de tots els mamífers.
Hi ha tres tipus de receptors Gabaèrgics:
A PROP
GABA B
GABA C o GABA-A rho
El receptor ionotròpic (acoblat a un canal iònic) més conegut és el GABA-A. Està situat a la membrana plasmàtica del terminal post sinàptic i és el que està relacionat amb les benzodiazepines, els barbitúrics o l’alcohol.
Està compost per 5 subunitats polipeptídiques: alfa, beta, gamma, delta i epsilon, cadascuna amb funcions. En el cas del GABA-A, el clor és l’ió que entra quan s’activa el receptor i genera així l’acció inhibitòria cel·lular.
A l’organisme el GABA es concentra a l’HIPOTÀLAM i regula la funció de l’hipòfisi, que regula l’hormona del creixement, els cicles del son i la temperatura del cos.
S’ha demostrat que en individus que fan ioga o exercici de forma regular, el nivell de neurones GABA augmenta al cervell, afectant l’hipocamp ventral (on es regula l’estrès al cervell) ampliant la capacitat de regular l’estrès i l’ansietat.
(Bona sinergia doncs, amb l’esprai de melatonina)
Indicacions terapèutiques referents a la fórmula N19
És un component especialment útil per regular l’ESTRES, la tensió, la por, l’ansietat, la depressió i la confusió en persones amb un estat estressant.
L-TEANINA
La L-Teanina és un aminoàcid únic que es troba al Te verd, que té capacitat d’induir la relaxació sense somnolència. Una forma de registrar la relaxació analíticament és mesurar el pols elèctric a la superfície cerebral (ones cerebrals).
Hi ha quatre tipus d’ones: alfa, beta, gamma i theta. Les ones alfa s’associen a un estat de relaxació sense somnolència, i un estudi controlat a doble cec amb placebo va demostrar que l’administració de Teanina va generar ones alfa a la regió occipital i parietal del cervell, sense cap efecte secundari.
Altres estudis han indicat que la intensitat de les ones alfa generades és dosi dependent de la quantitat de teanina administrada.
Les indicacions de L-Teanina són:
Trastorn d’ansietat
Pressió arterial elevada
Prevenció de la demència
TDAH
ASHWAGANDHA
L’Ashwagandha és una planta, la part activa de la qual són l’arrel i les baies.
L’han fet servir en medicina Ayurvedica des de l’antiguitat, des de fa 3500 anys, a l’Índia, per això es diu Panax India (ja que té propietats similars al Ginseng).
Tradicionalment, s’ha fet servir per a l’artritis, l’ansietat, l’insomni i els dolors en general.
També es fa servir com un adaptogen per regular l’estrès diari, ja que ens aporta energia, reforça la musculatura, augmenta la resistència i disminueix la sensació de fatiga.
En dosis baixes se li atribueix un efecte sedant i, en dosis altes, té un efecte hipnòtic. Ajuda a agafar les primeres fases de son.
Dóna una sensació general de benestar que és ideal per a situacions estressores.
Actualment comença a haver-hi estudis significatius sobre el seu ús i les seves accions:
» En un estudi molt interessant, 75 participants amb ansietat de moderada a severa es van dividir en dos grups per treure les puntuacions d’una prova d’ansietat. Els tractats amb ashwagandha van demostrar tenir una «reducció significativa» dels símptomes a diferència del que van ser tractats amb intervencions més convencionals.
Es va fer una altra revisió per buscar evidència de l’ús de l’ashwagandha respecte a l’àcid gamma-aminobutíric, un neurotransmissor inhibidor involucrat significativament en la regulació dels processos de senyalització fisiològics i psicològics:
«Els nostres resultats ofereixen evidència que indica que els components claus a la WS [ashwagandha] podria tenir un paper important en el desenvolupament dels tractaments farmacològics per als trastorns neurològics relacionats amb la disfunció de la senyalització dels GABAèrgics com ara els trastorns d’ansietat, trastorns del son, espasmes musculars». 16
La investigació indica que hi ha una probabilitat que l’ashwagandha podria servir per ajudar els pacients en l’abstinència d’opiacis, així com reduir o eliminar la dependència als medicaments benzodiazepines com Xanax i Valium.”.
bibliografia
Referències bibliogràfiques
Abuhamdah, S., Huang, L., Elliott, M., Howes, M., Ballard, C., Holmes, C., et al. (2008) Perfil farmacològic d’un oli essencial derivat de Melissa officinalis amb propietats antiagitació: enfocament als canals lligats a lligands. J Pharm Pharmacol, 60 (3): 377-84.
Adzet, T., Camarasa, J., Llacuna, J. (1987). Activitat hepatoprotectora de compostos polifenòlics de Cynara scolymnus contra la toxicitat de CCl4 en hepatòcits de rata aïllats. J. Nat. Prod, 50: 612-619.
Aliaga, K., Gonzáles, S., Solís, R. (2009). Defunció primerenca de pares i ansietat o depressió ulterior en adults de la serra peruana: Cajamarca-Ayacucho-Huaraz 2003. Informe de Recerca.
Aoshima, H., Hamamoto, K. (1999). Potenciació dels receptors de GABAA expressats en oòcits de Xenopus per perfum i phytoncid. Biosci Biotechnol Biochem 63 (4): 743-748.
Apak, R., Güçlü, K., Ozyürek, M., Esin-Karademir S., Erça, E. (2006). L’ió cúpric redueix la capacitat antioxidant i el contingut polifenòlic d’alguns tes d’herbes. Int J Food Sci Nutr, 57 (5): 292-304.
Avallone, R., P. Zanoli, Corsi, L., Cannazza, G., Beraldi M. (1966). Compostos de tipus benzodiazepina i GABA als caps de flors de Matricaria chamomilla. Phytotherapy Research 10: 177-179.
Avallone, R., Zanoli, P., Puia G., Kleinschnitz, M., Schreier P., Baraldi M. (2000). Perfil farmacològic d’apigenina, un flavonoide aïllat de Matricaria chamomilla. Biochem Pharmacol, 59 (11): 1387-94.
Ballard C., O’Brien J., Reichelt, K., Perry, I. (2002). L’aromateràpia com un tractament segur i eficaç per al maneig de l’agitació a la demència severa: els resultats d’un assaig doble cec controlat amb placebo amb Melissa. J Clin Psychiatry 63 (7): 553-558.
Battaglia, M., Ogliari, A. (2005). Ansietat i pànic: dels estudis en humans a la investigació amb animals i de tornada. Neuroscience and Biobehavioral Reviews, 29: 169-179. P.78
Chopin, P., Briley M. (1987). Models d’ansietat: l’efecte de compostos que modifiquen la neurotransmissió de 5-HT. Tendències Pharmacol. Sci., 8, 383-388.
Comte, A. (1973). Curs de Filosofi a Positiva, Editorial Aguilar Argentina SA, Buenos Aires-Argentina. P. 75.
Croucher J., Collins J., Meldrum, B. (1982). Acció anticonvulsiva dels antagonistes d’aminoàcids excitadors. Science, 216: 899-902. P.79
Butxaixenko, AL i Kuznetsov, DA [L’eficiència de l’ATP sintasa com a màquina molecular]. Biofizika 2008; 53 (3): 451-456. Veure resum
Davi, G., Santilli, F. i Patró, C. Nutracèutics en diabetis i síndrome metabòlica. Cardiovasc. Ther 2010; 28 (4): 216-226. Veure resum
Russell IJ, Michalek JE, Fletxes JD, Abraham GE. Tractament de la síndrome de fibromiàlgia amb Super Malic: un estudi pilot aleatoritzat, doble cec, controlat amb placebo, creuat. J Rheumatol 1995; 22: 953-8. Veure resum
Deulofeu R, Gascon J, Gimenez N, Corachan M. Magnesio i síndrome de fatiga crònica. Lancet 1991; 338: 641. Veure resum
Alraek, T., Lee, MS, Choi, TY, Cao, H. i Liu, J. Medicina complementària i alternativa per a pacients amb síndrome de fatiga crònica: una revisió sistemàtica. BMC. Complement Altern Med 2011; 11: 87. Veure resum
Young IS, Trimble ER. Magnesi i síndrome de fatiga crònica. Lancet 1991; 337; 1094-5. Veure resum
Hinds G, Bell NP, McMaster D, McCluskey DR. Concentracions normals de magnesi en eritròcits i proves de càrrega de magnesi en pacients amb síndrome de fatiga crònica. Ann Clin Biochem 1994; 31: 459-61. Veure resum
Hinds G, Bell NP, McMaster D, McCluskey DR. Concentracions normals de magnesi en eritròcits i proves de càrrega de magnesi en pacients amb síndrome de fatiga crònica. Ann Clin Biochem 1994; 31: 459-61. Veure resum
Chaudhary DP1, Sharm a R, Bansal DD. Implicacions de la deficiència de magnesi a la diabetis tipus 2: una revisió. Biol Trace Elem Res. Maig de 2010; 134 (2): 119-29. doi: 10.1007/s12011-009-8465-z. Epub 2009 24 de juliol.
Wells IC1. Evidència que l’etiologia de la síndrome que conté diabetis mellitus tipus 2 és del metabolisme anormal del magnesi. Can J Physiol Pharmacol. 2008 gener-febrer; 86 (Chen D, Liu Y, He W, Wang H, Wang Z. Neurotransmissor-precursors suplement de la intervenció per als addictes a l’heroïna desintoxicats. J Huazhong Univ Sci Tecnologia Med Sci 2012; 32: 422-7.
Gendle MH, Young EL, Romà AC. Efectes del 5-hidroxitriptòfan oral en una tasca de planificació estandarditzada: informació sobre possibles interaccions entre dopamina i serotonina al cervell anterior. Hum Psychopharmacol 2013; 28: 270-3.
Reunió del Comitè Assessor de Farmàcia de l’Administració d’Aliments i Medicaments dels Estats Units del 17 al 18 de juny de 2015. Disponible a: www.fda.gov/downloads/advisorycommittees/committeesmeetingmaterials/drugs/pharmacycompoundingadvisorycommit5 21/8/15).
Administració de Drogues i Aliments dels Estats Units. Designacions i aprovacions de medicaments orfes. Disponible a: www.accessdata.fda.gov/scripts/opdlisting/oopd/index.cfm (accedit el 20/8/2015). Sicuteri F. 5-hydroxytryptophan a la profilaxi de la migranya. Pharmacological Research Communications 1972; 4: 213-218.
Rosano Burgio, F., Borgatti, R., Scarabello, E. i Lanzi, G. Mal de cap en nens i adolescents. Actes del Primer Simposi Internacional sobre el Dolor de Cap a Nens i Adolecents. 1989; 339-47.
Mathew NT. 5-hydroxytryptophan a la profilaxi de la migranya: un estudi doble cec. Mal de cap 1978; 18: 111.
De Benedittis G, precursors de Massei R. 5-HT a la profilaxi de la migranya: un estudi creuat doble cec amb L-5-hidroxitriptòfan. Clin J Pain 1986; 2: 123-129.
Wyatt, RJ, Vaughan, T., Kaplan, J., Galanter, M., i Green, R. 5-Hydroxytryptophan i esquizofrènia crònica. A: Bartxes J i Usdin I. Serotonin and Behavior. Nova York: Acedemic Press, 1973.
Brodie HKH, Sack R i Siever L. Estudis clínics de L-5-hydroxytryptophan a la depressió. A: Barxes J i Usdin E. Serotonina i comportament. Nova York: Academic Press, 1973.
Auffret, M., Comte, H., i Bene, J. Eosinofília-síndrome de miàlgia induïda per L-5 hydroxytryptophane: al voltant de tres casos. Fons Clin Pharmacol 2013;
Suppl:
1. Pòster P2-204.
2. Schulz V, Hansel R, Tyler VE. Fitoteràpia Racional: Una Guia per a Metges de Medicina Herbal. 3a ed. Berlín, Alemanya: Springer-Verlag; 1998: 84.
3. Newall CA, Anderson LA, Phillipson JD. Herbes medicinals: una guia per a professionals de la salut. Londres, Anglaterra: premsa farmacèutica; 1996: 206.
4. Farnsworth NR, Bingel AS, Cordell GA, et al. Valor potencial de les plantes com a fonts de nous agents antifertilitat I. J Pharm Sci. 1975; 64: 535-598.
5. Speroni E, Considerant que R, Mercats V, et al. Efectes sedants de l’extracte cru de Passiflora incarnata després de l’administració oral. Phytother Res. 1996; 10: S92-S94.
6. Speroni E, Minghetti A. Activitat neurofarmacològica d’extractes de Passiflora incarnata.Planta Med. 1988; 54: 488-491.
7. Aoyagi N, Kimura R, Murata T. Estudis sobre extracte sec de Passiflora incarnata. I. Aïllament de maltol i acció farmacològica de maltol i etil maltol. Chem Pharm Bull. 1974; 22: 1008-1013.
8. Solbakken AM, Rorbakken G, Gundersen T. medicina de la naturalesa com a intoxicant [en noruec; Resum en anglès]. Tidsskr Nor Laegeforen. 1997; 117: 1140-1141.
9. Akhondzadeh S, Naghavi HR, Vazirian M, et al. Passiflora en el tractament d’ansietat generalitzada: un assaig controlat aleatoritzat doble cec amb oxazepam. J Clin Pharm Ther. 2001; 26: 363-367.
10. Akhondzadeh S, Kashani L, Mobaseri M, et al. Passiflora en el tractament de l’abstinència d’opiacis: un assaig controlat aleatori doble cec. J Clin Pharm Ther. 2001; 26: 369-373.
11. Dhawan K, i col. Activitat ansiolítica de parts aèries i subterrànies de Passiflora incarnata. Fitoteràpia 2001; 72: 922-926
12. Speroni E i Minghetti A (1988). Activitat neurofarmacològica d’extractes de Passiflora incarnata. Planta Med54: 488 – 491.
13. Aoyagi N, i col. (1974). Estudis sobre extracte sec de Passiflora incarnata. I. Aïllament de maltol i acció farmacològica de maltol i etil maltol. Chem Pharm Bull (Tòquio) 22: 1008-1013.
Martindale. The Extra Pharmacopoeia (30a ed.). Londres: The Pharmaceutical Press, 1993.
Reial Farmacopea Espanyola (1a ed.). Madrid: Ministeri de Sanitat i Consum, 1997. Suppl. 1998.
Bruneton J. Farmacognòsia. Fitoquímica. Plantes medicinals (3a ed.). París: Edicions Tec i Doc, 1999.
Paris RR, Moyse H. Accurate Medical Matter. Tome III. París: Ed. Masson & Co., 1971.
Johns Cupp M. Toxicologia i farmacologia clínica de productes herbaris. Totowa: Humana Press, 2000.
ESCOP. Monografia de Valerianae radix (Valeriana officinalis L.). Juliol, 1997.
VV.AA. The Merck Index (12a ed.). Whitehouse Station: Merck & CO., 1996.
Newall CA, Anderson LA, Phillipson JD. Herbes medicinals. Una guia per a professionals de la salut. Londres: The Pharmaceutical Press, 1996.
Divendres WE. Determinació d’àcids valèrics i valerenal a més de valepotriens a Valeriana officinalis per HPLC. Pharm. Ztg 1983, 128: 2869-71, Hansel R i col., Pharm Ind 1985, 47: 531-3, Rombi M 1991.
Schulz V, Hänsel R, Tyler VE. Fitoteràpia Racional. Una guia per a metges sobre medicina herbària. Springer-Verlag, 2001.
Bos R, Woerdenbag HJ, van Putten FM et al. Variació estacional de l’oli essencial, àcid valerenic i derivats en arrels i rizomes Valeriana officinalis, i la selecció de plantes aptes per a fitomedicaments. Planta Med 1998, 64 (2): 143-7.
Morazzoni P, Bombardelli E. Valeriana officinalis: ús tradicional i avaluació recent de lactivitat. Fitoteràpia 1995, 66 (2): 99-111.
Wagner H, Jurcic K. Sobre l’activitat espasmolítica d’extractes de Valeriana. Planta Med 1979, 37: 84-95.
Butxaixenko, AL i Kuznetsov, DA [L’eficiència de l’ATP sintasa com a màquina molecular]. Biofizika 2008; 53 (3): 451-456. Veure resum
Davi, G., Santilli, F. i Patró, C. Nutracèutics en diabetis i síndrome metabòlica. Cardiovasc. Ther 2010; 28 (4): 216-226. Veure resum
Russell IJ, Michalek JE, Fletxes JD, Abraham GE. Tractament de la síndrome de fibromiàlgia amb Super Malic: un estudi pilot aleatoritzat, doble cec, controlat amb placebo, creuat. J Rheumatol 1995; 22: 953-8. Veure resum
Deulofeu R, Gascon J, Gimenez N, Corachan M. Magnesio i síndrome de fatiga crònica. Lancet 1991; 338: 641. Veure resum
Alraek, T., Lee, MS, Choi, TY, Cao, H. i Liu, J. Medicina complementària i alternativa per a pacients amb síndrome de fatiga crònica: una revisió sistemàtica. BMC. Complement Altern Med 2011; 11: 87. Veure resum
Young IS, Trimble ER. Magnesi i síndrome de fatiga crònica. Lancet 1991; 337; 1094-5. Veure resum
Hinds G, Bell NP, McMaster D, McCluskey DR. Concentracions normals de magnesi en eritròcits i proves de càrrega de magnesi en pacients amb síndrome de fatiga crònica. Ann Clin Biochem 1994; 31: 459-61. Veure resum
DAVANT TOT HEM DE SABER DEFINIR LA PARAULA «ESTRÉS»
Estrès és una paraula descrita pel Dr. Selye referent a la resposta del cos davant d’un estímul.
Això indica la interrelació que té l’organisme amb el medi extern i el medi intern, ja que l’estímul pot venir de l’entorn social o mediambiental però també pot venir del propi sistema metabòlic, estructural o emocional. Aquests estímuls són anomenats Agents estressors.
De fet, l’estrès és una resposta fisiològica adaptativa que genera el nostre organisme per tal de preservar l’existència. Per tant veurem que hi ha diferents tipus d’estrès i que no sempre són perjudicials.
Parlarem de ESTRÈS , quan la resposta biològica del nostre organisme davant d’agents estressors és coherent i proporcionada. L’espai de resposta ha de ser adequat per salvar la situació i tornar llavors a l’estat d’equilibri.
L’Estrès és indispensable per a l’evolució de l’espècie, la supervivència i l’adaptació a l’entorn.
Parlarem de DISTRES , quan els estressors són excessius o massa duradors en el temps. En aquesta situació, l’organisme està en estat d’alerta constant i, en no poder tornar a un punt d’equilibri, s’acaba descompensant, s’esgota. Aquest esgotament es deu a l’esgotament de les glàndules suprarenals i comportarà problemes immunitaris, acidificació, fatiga, alteracions metabòliques, alteracions al teixit conjuntiu, etc.
FASES EN UNA SITUACIÓ D’ESTRES
Davant d’un estrès podem definir (Selye) tres fases diferenciades entre si:
1. Fase d’alarma (lluita o fugida).
Davant d’un agent estressor, el primer que fa el cos és una reacció ràpida d’activació causada pel Sistema nerviós simpàtic emergent de l’hipotàlem, que estimula la medul·la suprarenal i genera immediatament Adrenalina i Noradrenalina (Activació del sistema Simpàtic (hipotàlem) – Adrenal: HA).
Aquesta resposta és bàsica per a la supervivència, ja que és la que ens activa i ens fa moure instintivament i ràpidament davant d’una situació de perill sobtat.
La majoria de cèl·lules de l’organisme tenen capacitat de resposta davant l’estímul de l’adrenalina i la noradrenalina. Per tant, quan aquestes dues substàncies són alliberades al torrent sanguini des de les suprarenals, actuen immediatament a tot el cos generant:
Augmenta la contracció cardíaca i el ritme del cor (això aporta més sang – oxigen i glucosa – els músculs perquè es puguin contreure).
Augmenta el nivell de glucosa (provinent del fetge) i àcids grassos (provinents del teixit gras) a la sang per disposar d’energia immediata.
Disminueix la sang de la pell i els òrgans interns (sistema digestiu, genitourinari…) i es dirigeix cap a òrgans vitals de supervivència com el cor, el cervell, els pulmons i els músculs.
Es para la digestió.
Les àrees d‟estats d‟alerta cerebrals estan aguditzades al màxim (estimulació neurològica amigdalar absoluta).
Augmenta la sudoració perquè no tinguem un cop de calor i poguem eliminar tòxics generats per l’estrès.
2.- Fase de resistència (adaptació).
Si el problema no ha estat resolt i l’estressor encara és present després d’una primera fase ràpida, el nostre cos no pot aguantar l’estat de màxima alerta massa temps, per la qual cosa ha de generar una altra resposta per no esgotar-se.
Aquesta resposta permet generar una resistència adaptativa sostinguda en el temps (Activació de l’eix HPA: Hipotàlem-Pituitària-Adrenal). En aquest punt, el cervell (hipotàlem) reconeix l’estressor i allibera un pèptid anomenat CRF (factor alliberador de corticotropina) que estimula la glàndula Pituitària (hipòfisi) i aquesta, alhora, segrega una hormona
anomenada ACTH (Hormona adrenocorticotropa o corticotropina) la que va cap a la sang i d’aquí a l’escorça de les glàndules suprarenals on les estimula perquè aquestes segreguin Glucocorticoides (el més important de tots: el CORTISOL) i Mineralocorticoides (ALDOSTERONA).
El Cortisol permet que el cos no s’esgoti davant de l’agent estressor i la persona pot resistir els efectes de l’estrès. És una hormona adaptativa i alhora inhibitòria de la CFR i ACTH.
El cortisol fa que augmenti la concentració de glucosa en sang (a partir del glucogen – reserves de sucre- hepàtic). Quan aquest glicogen s’ha esgotat, aleshores extreu energia dels àcids grassos dels adipòcits -teixit gras- i també dels aminoàcids de les fibres musculars.
L’objectiu és obtenir energia de manera prolongada perquè el cos continuï en alerta i acció.
D’altra banda, l’aldosterona reté sodi i elimina potassi, cosa que fa augmentar la pressió arterial i així la velocitat del reg sanguini.
Aquesta etapa de resistència és generalment positiva, ja que ens permet gestionar situacions d’alta estimulació o tensió de manera correcta.
Però, si dura molt en el temps, crea un distrès i lluny d’estar en estat d’eufòria i alerta, el cos es comença a esgotar i notem diferents manifestacions:
Cefalea, contractures, dolor, dispnea, fatiga, febrícula, desordres estomacals, insomni, sequedat a la boca, tics, ansietat, angoixa, baixada de defenses, irritabilitat, dificultat per resoldre lesions, inflamació crònica, etc.
3.- Fase d’esgotament (burn out).
Quan l’estrès és molt alt i massa continuat, el nostre cos esgota totalment les reserves energètiques i no és capaç de gestionar amb eficàcia la fase de resistència.
Arriba un punt en què no som capaços de sintetitzar més hormones suprarenals, ja no ens podem enfrontar a l’agent estressor i aquest guanya la partida. Hem entrat en esgotament i no podem restablir l’equilibri intern de cap manera.
La fase d’esgotament és la fase del col·lapse orgànic: gots sanguinis, sistema immunitari, glàndules suprarenals, cor, cervell, pell, òrgans metabòlics.
En aquest punt, la persona està malalta: depressió, fatiga crònica, fibromiàlgia, infecció, càncer, ictus, infart, asma, migranya crònica, còlon irritable, al·lèrgies, envelliment físic ràpid, etc.
COM AFECTA L’ESTRÈS?
Un ESTRÈS de qualitat ens permetrà estar alerta, actius, motivats, efectius i tenir una vida plena i dinámica. Convé que els agents estressors no ens sobrepassin i que alhora nosaltres els puguem saber gestionar de forma correcta per tal que no ens agotin.
Hi ha agents estressors que de vegades és difícil d’evitar com pot ser la contaminació ambiental, problemes de la vida diària (treball, amics, família…), accidents, substàncies tòxiques, genètica, clima, infeccions…
En aquests casos els haurem de combatre amb diferents estratègies.
Ara bé, hi ha quatre factors absolutament imprescindibles per gestionar bé l’estrès i en els quals sí que hi podem fer molt:
– BONA ALIMENTACIÓ i NUTRICIÓ
– BONA QUALITAT DEL SÓN
– BONA HIDRATACIÓ
– EXERCICI ADEQUAT A LA PERSONA
Si no tenim aquests factors ben sustentats, l’estrès sempre acabarà sent un distrès i el CORTISOL acabarà afectant diferents nivells (eixos) que estan absolutament interrelacionats entre si:
EIX ESTRUCTURAL (i metabòlic)
TEIXIT CONJUNTIU (articulacions, ossos, tendons, lligaments, teixit matricial…).
SISTEMA ENDOCRÍ (alteracions, metroràgies, amenorees, dismenorrees, quists ovàrics, hiperhidrosi, hiperglicèmia, reducció d’estrògens, hipercolesterolèmia…).
SISTEMA GASTROINTESTINAL (dolentes digestions, budell hiperpermeable, còlon irritable, colitis, disfàgies, refluxos, restrenyiment, pòlips, diverticles, fissures, candidiasi, inflor, hemorroides, fetge gras…).
SISTEMA IMMUNITARI (afeccions respiratòries, afeccions dermatològiques, infeccions).
SISTEMA CARDIORESPIRATORI (disnees, hipertensió arterial, arritmies…).
EIX NEUROEMOCIONAL
Depressió, distímia, angoixa, ansietat, obsessió, irritabilitat, insomni, fatiga, cansament, tristes, apatia, desmotivació…
EIX FISIOSTÈTIC
ENVELLIMENT DE LA PELL ( arrugues, tacs, flaccidesa, bosses, ulleres, línies d’expressió, to apagat…).
ENVELLIMENT DEL CABELL ( al·lopècia, fragilitat capil·lar, dermatitis seborreica…).
ESTRATÈGIES EN SALUT REGENERATIVA PER COMBATRE L’ESTRÈS
Les tècniques de salut regenerativa tenen a veure amb l’acció simultània sobre els TRES EIXOS alhora.
No es pot equilibrar el cos tenint en compte tan sols una branca fisiològica; al contrari, cal que l’estructura i el metabolisme estiguin en equilibri perquè el sistema mental/emocional i el teixit dèrmic no es descompensin. Però també cal que el sistema emocional estigui equilibrat per evitar un envelliment en laspecte físic i una sicosomatització patològica.
Per tant, caldrà observar i conèixer bé la persona perquè tots els aspectes estiguin en harmonia i així assolir el més al grau de salut i benestar.
Quins ajuts ofereixen les teràpies regeneratives?
Com hem dit anteriorment, la NUTRICIÓ és una part fonamental de la salut i la gestió de l’estrès.
Una dieta rica en aliments naturals no processats i, en la mesura que sigui possible, ecològics ens aportaran la màxima qualitat nutricional. També cal remarcar que cal eliminar els antinutrients com els greixos trans, els sucres refinats, els articles industrials i processats, l’alcohol i l’excés de sal.
Ara bé, no sempre una bona alimentació comportarà una bona nutrició, ja que avui dia, molts aliments estan mancats de nutrients. La nostra societat està sobrealimentada i paradoxalment està desnodrida.
Aquesta manca de nutrients essencials (a causa de recol·leccions fora de temporada, alimentació animal de mala qualitat, estabulitzacions, piscifactories, herbicides…) genera una gran descompensació nutricional causant d’una gran part de les patologies modernes, juntament amb la mala gestió de l’estrès.
Però alhora, la mala nutrició genera estrès, ella mateixa és un veritable agent estressor.
Aquesta alimentació mancada de nutrients i l’estrès cronificat i mal gestionat de la vida contemporània fa que hi hagi una necessitat d’aportacions nutricionals complementàries per a:
Evitar l’esgotament adrenal.
Ajudar el cos a tolerar millor l’estrès.
Assegurar els nutrients per a les funcions metabòliques i enzimàtiques.
Restaurar els nutrients esgotats per sobreús.
Suplementar les mancances pel bon funcionament endocrí i neurològic.
Reforçar el sistema immunitari.
Reduir la inflamació de baix grau.
En teràpia regenerativa, per equilibrar un eix cal assegurar l’equilibri dels altres dos sempre.
IMPORTÀNCIA D’ALGUNS SUPLEMENTS NUTRICIONALS o fitoterapèutics A LA GESTIÓ DE L’ESTRÈS
MELISSA OFFICINALIS L.
La melissa, anomenada també citronella, tarongina o aranja, és una planta de la família de les lamiaceae natural del centre i del sud d’Europa.
Els seus components principals són:
Olis essencials (0,4%): timol, limonè, geranil i nerol.
Flavonoides: catequines, luteolina, tanins.
Polifenols
És un dels millors remeis naturals per a problemes de l’esfera nerviosa, com ara inquietud, ansietat i angoixa amb reflexos orgànics (espasmes, sobretot digestius).
Com a nota de curiositat, cal esmentar que la melissa era un component bàsic de l’aigua de melissa dels carmelites descalços, coneguda com a Aigua del Carme .
És molt efectiva en casos de:
Estrès
Insomni
Ansietat (picar entre hores, fumar, pensaments recurrents)
Angoixa orgànica (dolor d’estómac…)
Taquicàrdies o palpitacions
Espasmes musculars
Problemes digestius (dolentes digestions, mal d’estómac, còlon irritable, vòmits, gasos, dolor, regulació de la bilis…)
BISGLICINAT DE MAGNESI
El Bisglicinat de magnesi és una forma especial de magnesi, quelat amb dues molècules de glicina. És una de les formes més biodisponibles i absorbibles del magnesi, i també de les menys propenses a produir diarrees.
És lopció més segura a llarg termini.
La funció del magnesi té a veure amb una multitud altíssima de reaccions bioquímiques i enzimàtiques, ja que més de 300 enzims ho necessiten com a cofactor.
Forma un complex amb l’ATP i, d’aquesta manera, actua en els processos de glucòlisi, transport de membrana, transcripció genètica, funció muscular, funció cardíaca, pressió arterial, regulació antitrombòtica, etc.
Quan estem en dèficit, hi ha molts més riscos de mort sobtada (per infart cardíac), cosa que ja ens el posiciona com a indispensable en qualsevol activitat esportiva.
Un dèficit també està associat a un augment de l’estrès, de l’ansietat, de les contractures musculars, les rampes, l’insomni, hipertensió, neurosi, resistència a la insulina, astènia, hiperactivitat, síndrome de la fatiga crònica i fibromiàlgia.
Per tant, i sostingut per estudis científics, el bisglicinat de magnesi és útil:
En dolor, miàlgies, rampes, contractures, fins i tot a l’SFC i la fibromiàlgia
Estrès motor
Dificultat per dormir per contractura o tensió física
No es té constància de cap efecte advers.
PIRIDÒXAL 5- FOSFAT
Una de les funcions principals del pirodoxal 5-fosfat és l’acció antiage (els AGE són productes finals de la glicació, les molècules de sucre s’uneixen a qualsevol proteïna del cos i es produeixen els AGE, que són altament oxidatius, inflamen i produeixen dany cel·lular). El piridoxal 5-fosfat és el producte final de la vitamina B6 i el responsable de l’acció antiglicocilació. Gràcies a aquesta acció, li atribuïm un benefici a nivell cardiovascular, ja que evita el desenvolupament de l’aterosclerosi. Persones diabètiques amb un problema de metabolisme del sucre també se’n beneficien, ja que amb la seva ingesta es poden evitar molts problemes.
D’altra banda, la vitamina B6 intervé en la síntesi de neurotransmissors (dopamina i serotonina, gava, noradrenalina i melatonina).
Contribueix també que no augmentin els nivells d’homocisteïna a la sang i al metabolisme dels àcids nucleics.
Hi ha fàrmacs que disminueixen l’absorció: anticonceptius, furosemida i broncodilatadors.
GRIFFONIA SIMPLIFOLIA
La Griffonia simplifolia és una planta africana (fava negra africana) que conté unes llavors riques en 5-HTP, un aminoàcid anomenat 5-hidroxitriptòfan i que és el precursor del triptòfan, que alhora és un component indispensable per sintetitzar la serotonina i en última.
És molt important, perquè la Griffonia tingui acció activa, que la concentració de 5-HTP sigui superior al 90%.
La serotonina (5-hidroxitriptamina) és un neurotransmissor monoamina amb un paper molt important sobre la regulació del sistema nerviós central. Té moltes implicacions en aspectes com ara la regulació del son, els estats d’ànim, l’agressivitat, l’obsessió, la gana, la conducta sexual i la percepció del dolor.
També té accions fora de l’àmbit del SNC: plaquetes i enteròcits, on hi ha un gran cúmul de serotonina.
La serotonina sintetitzada a l’aparell digestiu té funcions locals in situ, ja que no és capaç de travessar la barrera hematoencefàlica. La serotonina present a l’esfera del SNC se sintetitza a les neurones a partir del 5HTP.
Quan ingerim 5-HTP s’observen uns nivells més elevats de serotonina cerebral.
S’ha descobert que el 5-HTP, a banda de sintetitzar la serotonina, també és capaç d’augmentar els nivells de melatonina, dopamina, norepinefrina i endorfines.
Així doncs, els usos terapèutics del 5HTP se centren en:
Prevenció de les migranyes i mals de cap crònics.
Disminució del malestar en fibromiàlgia: estat dànim, dolor, rigidesa matutina, ansietat, fatiga.
Millora la qualitat del son, ja que incrementa la fase REM.
Redueix l’ansietat i els atacs de pànic.
Ajuda a reduir l’apatia, la tristesa i el desànim.
Ajuda a regular la distímia ia sentir millor humor (efecte antidepressiu).
Ajuda a perdre pes (entre un 2-5% del seu pes vs. grup placebo 0%).
INC. PASSIFLORA
La Pasiflora incarnata o Flor de la passió, és una planta de l’hemisferi occidental, i es diu així per la connexió simbòlica entre el seu aspecte i la crucifixió de Crist.
Des del 1985, està aprovada oficialment a Alemanya com a tractament per a l’ansietat.
Les seves indicacions són:
Angoixa, ansietat
Estats nerviosos
Digestiva
Insomni
Quina és l‟evidència científica de la Pasiflora?
Ansietat
Un estudi a doble cec de 4 setmanes a 36 individus amb ansietat (específicament, el trastorn d’ansietat generalitzada) va comparar la passiflora amb el medicament estàndard oxazepam.
L’oxazepam va funcionar més de pressa, però al final de la quarta setmana de la prova els dos tractaments van demostrar ser igual d’efectius. A més, la Pasiflora va presentar un avantatge comparatiu pel que fa als efectes secundaris: l’ús de l’oxazepam va ser associat a problemes relacionats amb el treball (somnolència matinal, ment ennuvolada) i en canvi la pasiflora no.
OFFICINALISME VALERIÀ
La Valeriana officinalis L. és una planta de la família de les valarianaceae. La droga es troba als òrgans subterranis (arrel i rizomes) que tenen una màxima concentració en sesquiterpens i iridoides, a més d’olis essencials, alcaloides, monoterpens, èsters terpènics, flavonoides, etc.
Accions farmacològiques :
Les accions farmacològiques de la valeriana es deuen, especialment, a la gran SINERGIA de principis actius que la componen, especialment els olis essencials, els alcaloides i els valepotriats.
Activitat relaxant i ansiolítica :
S’ha demostrat la seva activitat relaxant, sedant, ansiolítica, espasmolítica i miorrelaxant perquè els principis actius actuen sobre el receptor GABA A, potenciant la seva activitat gabaèrgica i, per tant, actuant pel mateix mecanisme d’acció que les benzodiazepines, sense efectes secundaris.
L’activitat hipnòtica també ha estat demostrada amb nombrosos assaigs clínics a doble cec, demostrant una utilitat clara per a l’insomni, però cal recalcar que l’efecte no és immediat sinó additiu i, per tant, cal esperar entre dues i quatre setmanes per arribar a un llindar d’efectivitat òptim.
GABA (Àcid Gamma Amino Butíric)
El GABA o àcid gamma-aminobutíric és un aminoàcid que actua com a neurotransmissor al cervell. El GABA se sintetitza al cervell a partir d’un altre aminoàcid, la descarboxilació del glutamat, i funciona com a neurotransmissor inhibitori, cosa que significa que bloqueja els impulsos nerviosos.
Els nivells baixos de GABA a l’organisme estan vinculats a l’insomni, pànic, depressió, estrès, esquizofrènia i altres alteracions neurològiques.
El mecanisme d’acció del GABA (és el mateix mecanisme que les benzodiazepines):
Els receptors del GABA són els més nombrosos del sistema nerviós de tots els mamífers.
Hi ha tres tipus de receptors Gabaèrgics:
A PROP
GABA B
GABA C o GABA-A rho
El receptor ionotròpic (acoblat a un canal iònic) més conegut és el GABA-A. Està situat a la membrana plasmàtica del terminal post sinàptic i és el que està relacionat amb les benzodiazepines, els barbitúrics o l’alcohol.
Està compost per 5 subunitats polipeptídiques: alfa, beta, gamma, delta i epsilon, cadascuna amb funcions. En el cas del GABA-A, el clor és l’ió que entra quan s’activa el receptor i genera així l’acció inhibitòria cel·lular.
A l’organisme el GABA es concentra a l’HIPOTÀLAM i regula la funció de l’hipòfisi, que regula l’hormona del creixement, els cicles del son i la temperatura del cos.
S’ha demostrat que en individus que fan ioga o exercici de forma regular, el nivell de neurones GABA augmenta al cervell, afectant l’hipocamp ventral (on es regula l’estrès al cervell) ampliant la capacitat de regular l’estrès i l’ansietat.
(Bona sinergia doncs, amb l’esprai de melatonina)
Indicacions terapèutiques referents a la fórmula N19
És un component especialment útil per regular l’ESTRES, la tensió, la por, l’ansietat, la depressió i la confusió en persones amb un estat estressant.
L-TEANINA
La L-Teanina és un aminoàcid únic que es troba al Te verd, que té capacitat d’induir la relaxació sense somnolència. Una forma de registrar la relaxació analíticament és mesurar el pols elèctric a la superfície cerebral (ones cerebrals).
Hi ha quatre tipus d’ones: alfa, beta, gamma i theta. Les ones alfa s’associen a un estat de relaxació sense somnolència, i un estudi controlat a doble cec amb placebo va demostrar que l’administració de Teanina va generar ones alfa a la regió occipital i parietal del cervell, sense cap efecte secundari.
Altres estudis han indicat que la intensitat de les ones alfa generades és dosi dependent de la quantitat de teanina administrada.
Les indicacions de L-Teanina són:
Trastorn d’ansietat
Pressió arterial elevada
Prevenció de la demència
TDAH
ASHWAGANDHA
L’Ashwagandha és una planta, la part activa de la qual són l’arrel i les baies.
L’han fet servir en medicina Ayurvedica des de l’antiguitat, des de fa 3500 anys, a l’Índia, per això es diu Panax India (ja que té propietats similars al Ginseng).
Tradicionalment, s’ha fet servir per a l’artritis, l’ansietat, l’insomni i els dolors en general.
També es fa servir com un adaptogen per regular l’estrès diari, ja que ens aporta energia, reforça la musculatura, augmenta la resistència i disminueix la sensació de fatiga.
En dosis baixes se li atribueix un efecte sedant i, en dosis altes, té un efecte hipnòtic. Ajuda a agafar les primeres fases de son.
Dóna una sensació general de benestar que és ideal per a situacions estressores.
Actualment comença a haver-hi estudis significatius sobre el seu ús i les seves accions:
» En un estudi molt interessant, 75 participants amb ansietat de moderada a severa es van dividir en dos grups per treure les puntuacions d’una prova d’ansietat. Els tractats amb ashwagandha van demostrar tenir una «reducció significativa» dels símptomes a diferència del que van ser tractats amb intervencions més convencionals.
Es va fer una altra revisió per buscar evidència de l’ús de l’ashwagandha respecte a l’àcid gamma-aminobutíric, un neurotransmissor inhibidor involucrat significativament en la regulació dels processos de senyalització fisiològics i psicològics:
«Els nostres resultats ofereixen evidència que indica que els components claus a la WS [ashwagandha] podria tenir un paper important en el desenvolupament dels tractaments farmacològics per als trastorns neurològics relacionats amb la disfunció de la senyalització dels GABAèrgics com ara els trastorns d’ansietat, trastorns del son, espasmes musculars». 16
La investigació indica que hi ha una probabilitat que l’ashwagandha podria servir per ajudar els pacients en l’abstinència d’opiacis, així com reduir o eliminar la dependència als medicaments benzodiazepines com Xanax i Valium.”.
bibliografia
Referències bibliogràfiques
Abuhamdah, S., Huang, L., Elliott, M., Howes, M., Ballard, C., Holmes, C., et al. (2008) Perfil farmacològic d’un oli essencial derivat de Melissa officinalis amb propietats antiagitació: enfocament als canals lligats a lligands. J Pharm Pharmacol, 60 (3): 377-84.
Adzet, T., Camarasa, J., Llacuna, J. (1987). Activitat hepatoprotectora de compostos polifenòlics de Cynara scolymnus contra la toxicitat de CCl4 en hepatòcits de rata aïllats. J. Nat. Prod, 50: 612-619.
Aliaga, K., Gonzáles, S., Solís, R. (2009). Defunció primerenca de pares i ansietat o depressió ulterior en adults de la serra peruana: Cajamarca-Ayacucho-Huaraz 2003. Informe de Recerca.
Aoshima, H., Hamamoto, K. (1999). Potenciació dels receptors de GABAA expressats en oòcits de Xenopus per perfum i phytoncid. Biosci Biotechnol Biochem 63 (4): 743-748.
Apak, R., Güçlü, K., Ozyürek, M., Esin-Karademir S., Erça, E. (2006). L’ió cúpric redueix la capacitat antioxidant i el contingut polifenòlic d’alguns tes d’herbes. Int J Food Sci Nutr, 57 (5): 292-304.
Avallone, R., P. Zanoli, Corsi, L., Cannazza, G., Beraldi M. (1966). Compostos de tipus benzodiazepina i GABA als caps de flors de Matricaria chamomilla. Phytotherapy Research 10: 177-179.
Avallone, R., Zanoli, P., Puia G., Kleinschnitz, M., Schreier P., Baraldi M. (2000). Perfil farmacològic d’apigenina, un flavonoide aïllat de Matricaria chamomilla. Biochem Pharmacol, 59 (11): 1387-94.
Ballard C., O’Brien J., Reichelt, K., Perry, I. (2002). L’aromateràpia com un tractament segur i eficaç per al maneig de l’agitació a la demència severa: els resultats d’un assaig doble cec controlat amb placebo amb Melissa. J Clin Psychiatry 63 (7): 553-558.
Battaglia, M., Ogliari, A. (2005). Ansietat i pànic: dels estudis en humans a la investigació amb animals i de tornada. Neuroscience and Biobehavioral Reviews, 29: 169-179. P.78
Chopin, P., Briley M. (1987). Models d’ansietat: l’efecte de compostos que modifiquen la neurotransmissió de 5-HT. Tendències Pharmacol. Sci., 8, 383-388.
Comte, A. (1973). Curs de Filosofi a Positiva, Editorial Aguilar Argentina SA, Buenos Aires-Argentina. P. 75.
Croucher J., Collins J., Meldrum, B. (1982). Acció anticonvulsiva dels antagonistes d’aminoàcids excitadors. Science, 216: 899-902. P.79
Butxaixenko, AL i Kuznetsov, DA [L’eficiència de l’ATP sintasa com a màquina molecular]. Biofizika 2008; 53 (3): 451-456. Veure resum
Davi, G., Santilli, F. i Patró, C. Nutracèutics en diabetis i síndrome metabòlica. Cardiovasc. Ther 2010; 28 (4): 216-226. Veure resum
Russell IJ, Michalek JE, Fletxes JD, Abraham GE. Tractament de la síndrome de fibromiàlgia amb Super Malic: un estudi pilot aleatoritzat, doble cec, controlat amb placebo, creuat. J Rheumatol 1995; 22: 953-8. Veure resum
Deulofeu R, Gascon J, Gimenez N, Corachan M. Magnesio i síndrome de fatiga crònica. Lancet 1991; 338: 641. Veure resum
Alraek, T., Lee, MS, Choi, TY, Cao, H. i Liu, J. Medicina complementària i alternativa per a pacients amb síndrome de fatiga crònica: una revisió sistemàtica. BMC. Complement Altern Med 2011; 11: 87. Veure resum
Young IS, Trimble ER. Magnesi i síndrome de fatiga crònica. Lancet 1991; 337; 1094-5. Veure resum
Hinds G, Bell NP, McMaster D, McCluskey DR. Concentracions normals de magnesi en eritròcits i proves de càrrega de magnesi en pacients amb síndrome de fatiga crònica. Ann Clin Biochem 1994; 31: 459-61. Veure resum
Hinds G, Bell NP, McMaster D, McCluskey DR. Concentracions normals de magnesi en eritròcits i proves de càrrega de magnesi en pacients amb síndrome de fatiga crònica. Ann Clin Biochem 1994; 31: 459-61. Veure resum
Chaudhary DP1, Sharm a R, Bansal DD. Implicacions de la deficiència de magnesi a la diabetis tipus 2: una revisió. Biol Trace Elem Res. Maig de 2010; 134 (2): 119-29. doi: 10.1007/s12011-009-8465-z. Epub 2009 24 de juliol.
Wells IC1. Evidència que l’etiologia de la síndrome que conté diabetis mellitus tipus 2 és del metabolisme anormal del magnesi. Can J Physiol Pharmacol. 2008 gener-febrer; 86 (Chen D, Liu Y, He W, Wang H, Wang Z. Neurotransmissor-precursors suplement de la intervenció per als addictes a l’heroïna desintoxicats. J Huazhong Univ Sci Tecnologia Med Sci 2012; 32: 422-7.
Gendle MH, Young EL, Romà AC. Efectes del 5-hidroxitriptòfan oral en una tasca de planificació estandarditzada: informació sobre possibles interaccions entre dopamina i serotonina al cervell anterior. Hum Psychopharmacol 2013; 28: 270-3.
Reunió del Comitè Assessor de Farmàcia de l’Administració d’Aliments i Medicaments dels Estats Units del 17 al 18 de juny de 2015. Disponible a: www.fda.gov/downloads/advisorycommittees/committeesmeetingmaterials/drugs/pharmacycompoundingadvisorycommit5 21/8/15).
Administració de Drogues i Aliments dels Estats Units. Designacions i aprovacions de medicaments orfes. Disponible a: www.accessdata.fda.gov/scripts/opdlisting/oopd/index.cfm (accedit el 20/8/2015). Sicuteri F. 5-hydroxytryptophan a la profilaxi de la migranya. Pharmacological Research Communications 1972; 4: 213-218.
Rosano Burgio, F., Borgatti, R., Scarabello, E. i Lanzi, G. Mal de cap en nens i adolescents. Actes del Primer Simposi Internacional sobre el Dolor de Cap a Nens i Adolecents. 1989; 339-47.
Mathew NT. 5-hydroxytryptophan a la profilaxi de la migranya: un estudi doble cec. Mal de cap 1978; 18: 111.
De Benedittis G, precursors de Massei R. 5-HT a la profilaxi de la migranya: un estudi creuat doble cec amb L-5-hidroxitriptòfan. Clin J Pain 1986; 2: 123-129.
Wyatt, RJ, Vaughan, T., Kaplan, J., Galanter, M., i Green, R. 5-Hydroxytryptophan i esquizofrènia crònica. A: Bartxes J i Usdin I. Serotonin and Behavior. Nova York: Acedemic Press, 1973.
Brodie HKH, Sack R i Siever L. Estudis clínics de L-5-hydroxytryptophan a la depressió. A: Barxes J i Usdin E. Serotonina i comportament. Nova York: Academic Press, 1973.
Auffret, M., Comte, H., i Bene, J. Eosinofília-síndrome de miàlgia induïda per L-5 hydroxytryptophane: al voltant de tres casos. Fons Clin Pharmacol 2013;
Suppl:
1. Pòster P2-204.
2. Schulz V, Hansel R, Tyler VE. Fitoteràpia Racional: Una Guia per a Metges de Medicina Herbal. 3a ed. Berlín, Alemanya: Springer-Verlag; 1998: 84.
3. Newall CA, Anderson LA, Phillipson JD. Herbes medicinals: una guia per a professionals de la salut. Londres, Anglaterra: premsa farmacèutica; 1996: 206.
4. Farnsworth NR, Bingel AS, Cordell GA, et al. Valor potencial de les plantes com a fonts de nous agents antifertilitat I. J Pharm Sci. 1975; 64: 535-598.
5. Speroni E, Considerant que R, Mercats V, et al. Efectes sedants de l’extracte cru de Passiflora incarnata després de l’administració oral. Phytother Res. 1996; 10: S92-S94.
6. Speroni E, Minghetti A. Activitat neurofarmacològica d’extractes de Passiflora incarnata.Planta Med. 1988; 54: 488-491.
7. Aoyagi N, Kimura R, Murata T. Estudis sobre extracte sec de Passiflora incarnata. I. Aïllament de maltol i acció farmacològica de maltol i etil maltol. Chem Pharm Bull. 1974; 22: 1008-1013.
8. Solbakken AM, Rorbakken G, Gundersen T. medicina de la naturalesa com a intoxicant [en noruec; Resum en anglès]. Tidsskr Nor Laegeforen. 1997; 117: 1140-1141.
9. Akhondzadeh S, Naghavi HR, Vazirian M, et al. Passiflora en el tractament d’ansietat generalitzada: un assaig controlat aleatoritzat doble cec amb oxazepam. J Clin Pharm Ther. 2001; 26: 363-367.
10. Akhondzadeh S, Kashani L, Mobaseri M, et al. Passiflora en el tractament de l’abstinència d’opiacis: un assaig controlat aleatori doble cec. J Clin Pharm Ther. 2001; 26: 369-373.
11. Dhawan K, i col. Activitat ansiolítica de parts aèries i subterrànies de Passiflora incarnata. Fitoteràpia 2001; 72: 922-926
12. Speroni E i Minghetti A (1988). Activitat neurofarmacològica d’extractes de Passiflora incarnata. Planta Med54: 488 – 491.
13. Aoyagi N, i col. (1974). Estudis sobre extracte sec de Passiflora incarnata. I. Aïllament de maltol i acció farmacològica de maltol i etil maltol. Chem Pharm Bull (Tòquio) 22: 1008-1013.
Martindale. The Extra Pharmacopoeia (30a ed.). Londres: The Pharmaceutical Press, 1993.
Reial Farmacopea Espanyola (1a ed.). Madrid: Ministeri de Sanitat i Consum, 1997. Suppl. 1998.
Bruneton J. Farmacognòsia. Fitoquímica. Plantes medicinals (3a ed.). París: Edicions Tec i Doc, 1999.
Paris RR, Moyse H. Accurate Medical Matter. Tome III. París: Ed. Masson & Co., 1971.
Johns Cupp M. Toxicologia i farmacologia clínica de productes herbaris. Totowa: Humana Press, 2000.
ESCOP. Monografia de Valerianae radix (Valeriana officinalis L.). Juliol, 1997.
VV.AA. The Merck Index (12a ed.). Whitehouse Station: Merck & CO., 1996.
Newall CA, Anderson LA, Phillipson JD. Herbes medicinals. Una guia per a professionals de la salut. Londres: The Pharmaceutical Press, 1996.
Divendres WE. Determinació d’àcids valèrics i valerenal a més de valepotriens a Valeriana officinalis per HPLC. Pharm. Ztg 1983, 128: 2869-71, Hansel R i col., Pharm Ind 1985, 47: 531-3, Rombi M 1991.
Schulz V, Hänsel R, Tyler VE. Fitoteràpia Racional. Una guia per a metges sobre medicina herbària. Springer-Verlag, 2001.
Bos R, Woerdenbag HJ, van Putten FM et al. Variació estacional de l’oli essencial, àcid valerenic i derivats en arrels i rizomes Valeriana officinalis, i la selecció de plantes aptes per a fitomedicaments. Planta Med 1998, 64 (2): 143-7.
Morazzoni P, Bombardelli E. Valeriana officinalis: ús tradicional i avaluació recent de lactivitat. Fitoteràpia 1995, 66 (2): 99-111.
Wagner H, Jurcic K. Sobre l’activitat espasmolítica d’extractes de Valeriana. Planta Med 1979, 37: 84-95.
Butxaixenko, AL i Kuznetsov, DA [L’eficiència de l’ATP sintasa com a màquina molecular]. Biofizika 2008; 53 (3): 451-456. Veure resum
Davi, G., Santilli, F. i Patró, C. Nutracèutics en diabetis i síndrome metabòlica. Cardiovasc. Ther 2010; 28 (4): 216-226. Veure resum
Russell IJ, Michalek JE, Fletxes JD, Abraham GE. Tractament de la síndrome de fibromiàlgia amb Super Malic: un estudi pilot aleatoritzat, doble cec, controlat amb placebo, creuat. J Rheumatol 1995; 22: 953-8. Veure resum
Deulofeu R, Gascon J, Gimenez N, Corachan M. Magnesio i síndrome de fatiga crònica. Lancet 1991; 338: 641. Veure resum
Alraek, T., Lee, MS, Choi, TY, Cao, H. i Liu, J. Medicina complementària i alternativa per a pacients amb síndrome de fatiga crònica: una revisió sistemàtica. BMC. Complement Altern Med 2011; 11: 87. Veure resum
Young IS, Trimble ER. Magnesi i síndrome de fatiga crònica. Lancet 1991; 337; 1094-5. Veure resum
Hinds G, Bell NP, McMaster D, McCluskey DR. Concentracions normals de magnesi en eritròcits i proves de càrrega de magnesi en pacients amb síndrome de fatiga crònica. Ann Clin Biochem 1994; 31: 459-61. Veure resum