Durant molt de temps, hem entès el cos humà com una màquina d’alta enginyeria: cada òrgan o sistema funciona meticulosament i de manera independent per dur a terme una funció altament específica.
Basant-se en aquesta idea, quan el cos emmalalteix, la idea és substituir o reparar la part defectuosa. Per exemple, després d'un infart de miocardi en què no arriba prou sang a una part del cor perquè una artèria s'ha obstruït, la solució és col·locar una mena de molla dins de l'artèria per permetre que s'obri i que la sang hi flueixi de nou.
Al contrari, la medicina integrativa no veu el cos com un conjunt de sistemes independents, sinó com una xarxa en què tots els sistemes del cos estan estretament relacionats i es comuniquen contínuament.
Això explica per què un problema en el sistema metabòlic, com la hipertensió, pot derivar d’una disfunció del sistema nerviós i d’un context emocional advers.
A més a més, la medicina integrativa intenta anar més enllà i es pregunta què ha alterat la funció de l’organisme per fer-lo caure malalt. Controlar els factors que condueixen cap a la malaltia és el que permetrà la millora a curt termini però també a llarg termini.
Això és clau en el context en què vivim, ja que la majoria dels factors que ens fan posar malalts no tenen res a veure amb els nostres gens, sinó amb la manera com vivim. Així, trastorns metabòlics com l'obesitat poden estar darrera d’alteracions en la nostra microbiota intestinal causades per la ingesta d’aliments ultraprocessats diverses vegades al dia, pels disruptors endocrins presents als plàstics o per no dormir de manera adequada.
La peça que faltava: el procés de curació
Tanmateix, bloquejar la disfunció que condueix a la malaltia, ja sigui amb fàrmacs, eines mecàniques o fins i tot bloquejant factors de risc, és insuficient.
Durant molt de temps, tant la medicina convencional com la integrativa s'han basat en confiar en la capacitat del cos per curar-se a si mateix. Després d'un procés patològic, el cos ha de ser capaç de reorganitzar-se i transformar-se per assolir una salut completa.
El procés de curació no es produeix "perquè sí"; perquè aquests es produeixi, s'han d'activar diferents programes cel·lulars d'una manera molt precisa i seqüencial, tasca que duen a terme una part fonamental de les nostres cèl·lules: les mitocòndries.
Sempre hem pensat que les mitocòndries tenien una funció purament energètica, que permetia extreure energia dels nutrients i subministrar-la a les nostres cèl·lules, però avui sabem que també actuen com a sensors altament sensibles dels danys i coordinen el procés de curació.
Enfrontades a qualsevol mena d'amenaça (infecció, toxines, trauma, estrès psicològic intens, etc.), les mitocòndries produeixen immediatament canvis en la seva morfologia, funció i en la manera com es comuniquen amb altres teixits, amb l'objectiu d'eliminar el que ens posa en perill tan ràpidament com sigui possible.
Així, en la primera fase, augmenten els radicals lliures a la cèl·lula (que són literalment bombes que destrueixen l'enemic), s'estimulen els nostres exèrcits immunitaris i es desconnecta la comunicació entre els teixits danyats i els sans, amb la missió d'evitar que el pànic s’escampi i el senyal de perill es propagui per tot el cos.
Si el dany queda contingut i els senyals de perill disminueixen, la cèl·lula passarà a la fase 2, en la qual les cèl·lules danyades són substituïdes, i finalment a la fase 3, en la qual les cèl·lules noves s'especialitzen per dur a terme les seves funcions específiques segons el teixit en què es trobin.
Per què no ens curem?
Avui sabem que allò que hi ha darrere de la cronificació dels processos patològics és la incapacitat del cos de curar-se a si mateix.
Perquè el procés de curació sigui complet, les mitocòndries necessiten dos requisits fonamentals: energia suficient i substrats específics que permetin avançar per cada fase i rebre el senyal de l'entorn que el perill ha cessat.
Malauradament, vivim en entorns on els nostres cossos no reben ni la informació, ni l'energia, ni els substrats que necessiten.
Els nostres cossos reben constantment senyals de perill del món exterior (contaminació, toxines, estrès, aliments ultraprocessats, son no reparador, etc.), cosa que significa que sempre han d'estar en mode de lluita, gastant frenèticament recursos energètics i substrats.
Com a resultat, la cèl·lula pot quedar encallada permanentment en una de les fases, impedint que la curació es completi i provocant també diverses disfuncions o malalties.
Així, el boicot a la fase 1 està relacionat amb patologies inflamatòries com les al·lèrgies i les infeccions recurrents, la fase 2 amb patologies metabòliques com la hipercolesterolèmia, l'obesitat, les malalties autoimmunitàries i el càncer, i la fase 3 amb patologies del sistema nerviós central com la fibromiàlgia i la COVID persistent.
Des d'aquesta nova perspectiva, és essencial donar suport activament al procés de curació centrant-nos en les nostres mitocòndries: assegurant que rebin l'energia i els substrats que necessiten i, sobretot, que rebin la informació que no estem en perill.
Certs suplements dietètics i eines terapèutiques poden ajudar-nos a activar fases bloquejades (magnesi, vitamines B6 i B3, taurina, L-glutamina, fosfatidilcolina, β-hidroxibutirat, llum infraroja, etc.), però en realitat, la clau per tenir mitocòndries funcionals és recuperar el context en què es van crear els nostres gens fa 2 milions d'anys amb l'aparició dels primers éssers humans.
És a través d'aquest estil de vida ancestral que els nostres gens funcionen correctament i les nostres mitocòndries se senten segures: exposició intermitent al fred i la calor (en el passat no hi havia calefacció ni aire condicionat); alimentació real i no ultraprocessada (no hi havia refrescos, pizzes, pa, plats preparats, etc.); restriccions calòriques (no menjàvem 5 àpats al dia ni picàvem entre hores); regulació circadiana (menjàvem i treballàvem quan el sol estava amunt i descansàvem quan es feia fosc); evitar un estil de vida sedentari (necessitàvem moure'ns per sobreviure, i l'exercici físic també ens permetia crear noves mitocòndries); i finalment, és essencial reduir l'estrès activant el nostre nervi vague, el nervi que permet que el cos es relaxi (respiració conscient, mindfulness, tècniques de relaxació, etc.).
En resum
Si les malalties cròniques són processos de curació incomplets, no n’hi ha prou amb eliminar els factors que ens danyen.
Necessitem reactivar la capacitat del cos per avançar cap a la salut, restaurar la funció mitocondrial i reconstruir un entorn que transmeti seguretat biològica.
Perquè curar-se no és només deixar d’estar malalt.
Curar-se és tornar a funcionar.
Necessitem curar-nos